Neus Gorriz

NU I MOVIMENT EN L´ESPAI DE NEUS GÓRRIZ

SÏNTESI D´INTEL:LECTE I D´EMOCIÓ

Paper, tela, textura, espai, volum, moviment, figures, fons, llum, color... Tot cobra vida en l´obra que presenta Neus Górriz en aquest extens conjunt d´olis sobre tela i de dibuixos sobre paper, verge o tractat, on ,en tots els casos, la preparació del suport, acuradament pensada i treballada, no és aliena al resultat final de l´obra, ans al contrari : ja des de la seva primera manipulació s´assenyala el camí vers l´obra acabada, on forma, color i llum s´interrelacionen. El treball del fons indica la projecció cap a la pròpia forma que, tot trencant amb el concepte tradicional de la tècnica a l´oli, ja és present en la tela des del principi i l´artista, en visió "sublim" com extreta dels paisatges de Turner, l´obliga a sortir i a definir-se d´aquest fons, a esdevenir co-protagonista d´un veritable paisatge de fons i figura humana immers en nebulosa de color i de llum, aconseguint una lectura "emocionant" de la forma, a partir d´un estudi "emocionat" de cadascuns dels fragments i de les parts que la delimiten. Així, a partir d´apunts del natural, l´artista proposa l´anàlisi de fraccions de moments, d´instants en els quals es capta una forma. Prèn de la naturalesa externa aquestes formes, les aprehèn en els postulats de la seva imaginació i es planteja i reflexiona fins on pot arribar la seva llibertat en la transformació de les mateixes. I la llibertat pot anar fins allà on arribi la intuició de l´artista. En aquest camí vers la captació de l´instant, el cos nu esdevé la síntesi de tota la forma, sovint sencer, més vegades fragmentat, format o volgudament "deformat" per arribar gairebé a partir de la forma concreta i definida a la més abstracta, on aquesta pretesa "deformitat" no implica desconeixement de la imatge de la qual parteix sinó, tot al contrari, és el resultat de l´assumpció de la mateixa, en treball innovador i agosarat en el tractament de suports i materials, de tècniques i colors, de formes i de fons : "Precisament aquesta possibilitat de deformar les formes, en apariència arbitrària, però en realitat rigurosament determinable, és font d´infinites creacions purament artístiques..." ( W. Kandinsky : De lo Espiritual en el Arte ). Així l´obra que proposa Neus Górriz troba el seu "baix continu" en la captació del so intern de la forma, aparentment en moviment arbitrari sobre la superfície del quadre, sense límits, sense marges, com joc gratuit amb l´espai sobre el qual es perllonga. La consciència no es realitza en l´esperiència ja elaborada i meditada, sinó en l´experiència que es fa. S´identifica amb la pròpia existència. La temàtica d´aquestes obres aposta per una reflexió sobre el nu femení i el moviment, on la visió escultòrica de la figura guanya el pols a la falàcia de la bidimensionalitat de la pintura, per definició, i esdevé, lluny de tota il.lusió, veritable tridimensió. Les dones d´aquest món de Neus Górriz, com les d´Ingres o Degas al seu moment, se´ns presenten com dones quotidianes en postures quotidianes i anònimes, vistes pel darrera, fragmentades, sense cap, sense rostres, que no són necessaris ! , doncs tenen tota la seva força, precisament, com en el "Vianant" de Rodin, en l´expressió que no existeix, però que s´intueix, racional, equilibrada, serena, intel.ligent, a través del moviment del cos. I si el rostre és present sovint es planteja en la imatge o posició més evocadora, menys evident. Les figures estan com suspeses en un espai ple de llum aparentment freda, reflectida, diluida. El cos té un desenrotllament volumètric en els mateixos colors que el fons : forma plàstica i tonalitat de colors s´identifiquen. Quín és doncs l´ideal de l´artista?. El plà o el volum?. La línia recta o la corba?. El color o la llum?. Evidentment, Neus Górriz no accepta cap ideal formal a priori; tot allò que es veu, es dibuixa o es pinta pot assolir el valor de forma absoluta i ho aconsegueix, precisament, quan el mateix signe és a la vegada línia i color, volum i llum. No es pretén interpretar els sentiments, la psicologia o el drama del personatge, de la figura, de la dona sempre anònima, de la qual tan sols se´n vol definir i establir lúcidament la forma. I aquesta forma no és una "idea" trascendental i immutable, sinó un "valor" immanent que aquesta artista descobreix en les relacions entre les coses, més encara que en la cosa en ella mateixa. Com la de Délacroix, l´obra de Neus Górriz oposa a l´experiència comuna la seva única i meravellosa experiència d´artista. Es diria que necessita d´un públic al qual commoure. L´obra és imaginació, la imaginació és font de la passió i la passió és aptitud per viure la vida amb una extrema intensitat emotiva en tècnica pensada i acurada : síntesi d´intel.lecte i d´emoció. Si hom intenta endevinar les formes o la postura de les figures, es perd en el meravellós conjunt confús i lluminós de les teles. Tot té la mateixa importància o no en té cap; la pintura és solta al mateix temps que densa. Neus Górriz supera la construcció formal clàssica i tòpica del nu, com també la subordinació de tots els components de la visió a un sentiment dominant. El quadre no ofereix cap anècdota, sinó un fragment de la realitat. I el coneixement de la realitat no és contemplació, sinó que neix de la voluntat de captar i d´apropiar. L´espai, doncs, no és una abstracció, és una construcció de la consciència o, més exactament, és el "fer-se" de la consciència a través de l´experiència viva de la realitat. La profunditat és una i contínua i no una perspectiva davant de la qual l´artista s´hi col.loca i contempla des de fora com espectador al teatre: en l´obra de Neus Górriz no pot haver-hi separació entre l´espai de la vida o de l´artista que pinta, i l´espai del quadre. L´estudi del cos humà que aquí es planteja no és una entitat abstracta, sempre igual; els seus actes tenen moviments físics i psíquics; les dones de Neus Górriz esdevenen un mode insustituible d´investigació de les estructures profundes del nu, de l´ésser, una recerca gairebé ontològica, una mena de filosofia. La composició de l´espai així pensada i definida per l´artista, presenta sovint un caràcter d´ambivalència, d´obra no acabada, mutable. Permet canviar la visió del quadre, passar de la lectura vertical a l´horitzontal per tal d´obtenir noves sensacions, sense que l´estructura de la composició davalli, perquè segueix coherent i encaixada. I en aquest conjunt de cossos que pugen , baixen i llisquen en un equilibri volgudament "desequilibrat", pensat, treballat, intuit, desitjat, la forma juga amb un conjunt de corbes i contracorbes, amb el fons treballat en el mateix sentit, la qual cosa ajuda a la lectura i interpretació de la figura i a l´acabament de la mateixa en aquest espai de suggestió. No hi ha repòs total; el moviment, però, no és mai desenfrenat i angoixant. És com si la figura estigués submergida en un món d´aigua, de profunditat marina, de flotabilitat i d´ingravidesa, al mateix temps que palesa el pes de l´aire, de l´atmosfera , en una sensació que pot implicar l´esforç d´aquestes dones nues per deslliurar-se de quelcom que sovint sembla que les empresoni, però que en cap cas les inquieta i sotmet : és el triomf de la serenitat després d´una lluita intel.ligent. Aquest espai així interpretat no és pantalla de projecció de les coses, és un plà que s´escapoleix, relliscós, sobre el qual les coses no hi són, sinó que hi passen. La llum no colpeja les superfícies de color fent-les vibrar o brillar, passa pels filaments de color en pinzellada ampla i texturada com l´energia elèctrica pels fils d´un circuit. I el color, esquinçant-se en trets breus i incisius, guanya en moviment el que perd en intensitat; la divisió del to esdevé irradiació i difusió. La visió, sovint des de dalt, que dóna l´espai com plà inclinat i ja no com buit, impedeix separar l´espai i les coses, el fons i la figura; el que Neus Górriz vol mostrar no és una figura en un ambient determinat, sinó un fragment d´espai en el que la figura no és més que un nucli en moviment. El treball dels colors, diu l´artista, és "per eliminació" : Menorca i el seu mar assorteixen una paleta rica en tonalitats que van des dels verds més subtils fins als blaus més evocadors, morats i violetes. A diferència de la composició, premeditada, l´acte de destriar els colors és molt més inconscient, surt visceralment de dins de l´artista, sense disciplina i per vocació, neix de l´interior d´un esperit que estima el mar i els seus colors, que coneix i gaudeix de les profunditats marines, aconseguint, per llur emoció, que una paleta pretesament freda de colors s´esdevingui motiu de suggeriments d´extrema calidesa i bellesa sensual. És ben clar que en aquest context la llum forma un tot amb el color; és per això que la forma no pot ser modelada amb els clarobscurs: ha desaparegut la distinció entre els cossos sòlids i l´espai que els conté; tot s´ofereix a la vista mitjançant el color. Per això figura i espai defineixen un sol context. En la sensació visual, doncs, no hi ha ja diferència entre l´espai i les coses com entre continent i contingut; els colors no estan il.luminats, sinó que són els factors lluminosos i, per tant, també els elements constructius del quadre. I així com no hi ha distinció entre l´espai i les coses, tampoc la hi ha entre llum i ombra. L´ombra és solament una taca de color que es juxtaposa a les altres, més o menys lluminoses. Existeixen relacions entre totes les taques de color: cadascuna d´elles és influenciada per les altres i, al mateix temps, les influencia. Immersa en aquesta relació entre llum, forma, color, la imatge tendeix a deformar-se, a recargolar-se mitjançant l´apropament estrident dels colors, la línia irregular dels contorns i el ritme apretat de les pinzellades que fan del quadre un context de signes animats per una vitalitat sense límits : la matèria pictòrica adquireix una existència autònoma : el quadre no representa, és. Dir que tots aquests elements de l´obra de Neus Górriz ens semblen interessants és tan fàcil com cert. Però hi ha molt més encara : ens motiven i captiven, ens colpeixen i emocionen. Com Baudelaire digué de Délacroix, l´obra de Neus Górriz també "posseeix una qualitat sui generis, indefinible i definidora d´un estil; quelcom absolutament nou, que fa d´ella una artista diferent, sense generador, sense precedent ... un anell tan preciós que no pot tenir recanvi i que en el cas hipotètic que se´l suprimís, es suprimiria un món d´idees i de sensacions i s´obriria una llacuna massa gran en la cadena històrica" . Maria Josep Vidal i Devesa. Doctora en Història de l´Art per la Universitat de Barcelona.

Biografia

Llicenciada en Belles Arts per la Universitat de Barcelona. "Especialitat escultura", Ha fet cursos de dibuix, gravat i arquitectura. En els primers anys, es dedica principalment, al cine d'animació, tant en el camp de la investigació com en el comercial. Més tard compagina la docència de l'art amb la dedicació a la pintura i a la escultura. En els darrers anys ha centrat la seva obra en l'expressió pictòrica, basant les composicions formals en la investigació del cos humà. Aquest fet, queda representat, no com una mera figuració ja que, utilitzant l'estudi de la llum, evoluciona cercant la tridimensionalitat de les formes. L'element tècnic que defineix l'estètica formal d'aquesta darrera época és la utilització de la pintura a l'oli i de tècniques mixtes sobre tela i altres suports.

Formació professional

Llicenciada en Belles Arts per la Universitat de Barcelona (especialitat escultura) Màster en arquitectura (sistemes de representació) Certificat en gravat. Altres especialitats en dibuix, carbó i aquarel·la.

Exposicions

Els quadres que es presenten en aquestes pàgines pertanyen a l'exposició « Rapsodia blava »