Marc Nerbonne

Quan es miren les teles de Marc Nerbonne un s’impregna de pau però també de tensió ja que la concentració de masses contrasta amb la suavitat dels matisos, la dolçor dels clars obscurs i el crema dels cels en els que la línia de l’horitzó junta i separa en un sol traç dos universos tant diferents i al mateix temps tant estretament vinculats. Els seus paisatges postmoderns, altament atmosfèrics, donen testimoni d’una vida urbana en la que conviuen la lleugeresa quasi aèria amb la densitat industrial creant un efecte visual de l’estat d’abundància, mestria i geni però també d’excés de vuit i d’angoixa del nostre planeta que malgrat la vasta intervenció humana persisteix en la seva pròpia i immensa bellesa. En aquestes construccions plenes de fum i sense anima, la vida únicament es perceptible per les formes d’una ciutat ben estructurada creada per les aglomeracions geomètriques fetes a ganivet sense que cap respiració ni presència orgànica les animi. És una immobilitat inquietant pròpia de llocs que, possiblement, han sofert la ultima catàstrofe. ¿es tracta de la calma indefinible que precedeix l’esclat?  ¿Paradís perdut, nou mon o terra promesa? ¿Es massa aviat o massa tard? Els seus ambients pictòrics únics provoquen un interrogatori personal i proposen una visió sublima com una obra de teatre del nostre medi ambient, com la senda al costat del precipici que ofereix un panorama que deixa sense respiració, i en el que es toquen els extrems del perill i de lo absolut. La càrrega emotiva d’aquest espai infinit quasi atemporal es poderosa i forta ja que, encara que imaginaria, interpel·la a la memòria com si es retrobés una zona coneguda. L’efecte de boira que envolta al conjunt de la seva obra de un aspecte eteri i inclòs quasi irreal contribueix a aquest sentiment d’estranyesa. L’anima futurista, sense indicacions fixes, es relaciona, en canvi, amb una realitat molt concreta. Els elements de la composició permeten descobrir sistemes naturals que poden provenir tant d’una parcel·la de cosmos com d’un pla d’aigua viva, sota una llum precoç o tardana, acampats entre l’abstracte i el figuratiu. La paleta sòbria a las tonalitats cobertes amb filtro sostenen aquest joc de fronteres entre la veritat i la ficció en un treball depurat i lògic que col·loca la diferencia i la contradicció en el centre del seu desenvolupament. Equilibri, misteri i romanticisme modern estan en el cor del missatge que aquest artista intenta transmetre amb tota la autenticitat de la seva inspiració, segons un traç ràpid compost de cops precisos d’espàtula i amb la tendresa del gest. Fins i tot el pla es desborda del marc per allargar-se millor cap a l’infinit i trencar totes les barreres, com si la conciliació de les forces que s’oposen fos deguda a l’explosió de les pinzellades com una promesa de renovació per travessar el punt crític.

Lisanne Letellier